Del 18 de juny al 25 de juliol de 2020

Rosa Garcia Marchant és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i titulada en l’especialitat de Ceràmica Artística per l’Escola Massana de Barcelona. Alterna l’ofici de ceramista al seu propi taller amb la docència a l’escola d’Art de Vic des de l’any 1980. La seva trajectòria
dins d’aquest camp artístic es desenvolupa des de la peça objectual fins a les exposicions i instal·lacions conceptuals. Centren l’obra el mural ceràmic de petit, mitjà i gran format.
La projecció de la seva obra abasta l’àmbit més local i arriba fins a diferents llocs dels Països Catalans i també a l’estranger. Ha participat en conferències, seminaris i taules rodones, organitzacions de fires, exposicions, certàmens i esdeveniments artístics relacionats amb l’escultura ceràmica.

Obertura de l’exposició: dijous 18 de juny a les 19 h

ACVIC. Centre d’Arts Contemporànies
Sant Francesc 1. 08500 Vic · Tel +34 93 885 37 04

+ info: www.acvic.org · info@acvic.org

Les peces de ceràmica i els rituals d’alimentació han estat lligats des que la humanitat va descobrir que modelant i assecant certs tipus de terra es podien formar objectes aptes per contenir beure i menjar. Forçosament l’aparició d’aquests utensilis havia de transformar també les relacions dins dels primers clans humans que se’n servien, permetent la provisió d’aliment i la possibilitat de calcular un repartiment proporcionat o igualitari entre els seus membres. També convocar diàleg i paciència i establir els primers codis conductuals a l’hora dels àpats que, gradualment, s’anirien fixant.
No ens convé, però, emmirallar-nos en uns temps dels quals en coneixem poc o res, sinó tornar-hi per concebre la possibilitat del que podria ser avui i no és.
Rosa Garcia para taula per plantejar el perquè de la violència intrafamiliar i en especial el de la violència contra la dona. Parar una taula amb els elements que simbolitzen els mals que s’han enrocat en l’estructura social i que semblen perfets i eterns, quan només són un modelatge més de fang que s’ha de poder trencar en qualsevol moment. Mals que compartim i transmetem potser sense adonar-nos-en, en cada gest quotidià que ens sembla natural, fins que realment es  naturalitzen i ja no els veiem. Posats sobre la taula, lluint en el seu artifici, cada peça realment
visualitzada del ritual ens retorna l’opció de transformar-nos per transformar-les.
Un cor ennegrit al centre com el dolor petrificat d’una família que no menja res més cada vegada que es reuneix. Però la comunió que es pot fer en un àpat és una idea radicalment contrària a la destrucció de nosaltres, va lligada a la voluntat de supervivència, a la fertilitat, a l’abundància,
a la vida que es manté i s’escampa; la comunió de l’àpat va lligada a entendre’ns sense distinció perquè la vida pugui ser.
Veient i pensant el més ordinari en la seva cruesa, Rosa Garcia ens convida a no menjar mai més a la taula del que no podem permetre ja, perquè avui sí que ho podem veure i ho podem pensar i sabem, totes i tots, que ens intoxica i que és un muntatge que nosaltres consentim.

Núria Armengol
Poeta