Joan Serra

PROCESSOS DE LA FORMA. MASSA

La dedicació a l’ensenyament comporta establir, amb un cert rigor, tota una sèrie de paràmetres tècnics de modelat i acabat de les peces. Personalment, quan estàs davant de la gran quantitat de possibilitats plàstiques que la ceràmica ofereix, una tendència interior t’encamina a obrir un nou full en blanc, a desprendre’t i oblidar l’après i repetidament explicat. Noves maneres de treballar, determinen un llenguatge diferent, amb el que podem establir les bases on desenvolupar una obra en què la matèria pugui expressar-se en estat pur.

No modelo les peces, el meu treball es basa a reunir les condicions perquè les formes apareguin.

Totes les formes bàsiques inicials són políedres regulars o conjunts de poliedres regulars, cares planes d’angles rectes i perfilats, on queden gravades totes les alteracions formals del caos del procés posterior.

En un primer moment, l’observació del comportament de la matèria, segons es modifiqui o no la densitat de la massa de fang, per l’addicció de diversos materials i el seu posterior comportament durant el procés de assecat i cocció, determina la meva metodologia de treball a seguir.

L’acció constructiva de la forma, en un primer moment, tant pot ser la de barrejar el material a la pasta (granulat de vidre, flocs, blat de moro, etc.) com la de sucar el material dintre la barbotina perquè l’absorbeixi (esponja, paper, etc.). En una segona fase constructiva es planteja el recobriment, o no, de les superfícies del volum base amb barbotines o planxes de la mateixa pasta o diferent. Les diverses densitats, segons el tipus i quantitat de material barrejat i el recobriment posterior, determinarà el comportament tant durant el assecat, principalment per la resistència física de la material enfront l’encongiment del fang, com durant la cocció.

Finalment els acabats superficials, malgrat que en general intento evitar-los, en algunes peces poden adquirir un gran protagonisme, acompanyen i, en alguns casos, reforcen l’estructura de la forma. En general, són vidrats transparents per il·luminar i suavitzar zones o com a suport dels llustres metàl·lics, bàsicament aquests són els recursos amprats.

Al límit succeeixen les coses que m’interessen.

Des de la vitrificació mínima, on el fang i a no es desfà al contacte amb l’aigua, fins al pas a un estat de semi fusió o fusió, on la forma perd el volum tridimensional i busca estirar-se en un intent d’ocupació màxima de la superfície i conjuntament amb totes les fases intermèdies de temperatura, donen l’ampli marge evolutiu de les formes base cap a nous aspectes íntims del joc entre matèria i foc. Dilatacions i contraccions per temperatura, pèrdua de volum per vitrificació, moviments de la forma per fusió, desplaçaments de la matèria sòlida sobra fons inestables,… condicions que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del poder de la natura a escala humana.

De ben segur que al darrere de tot, unes determinades lleis físiques i químiques actuen inalterables i coordinen els processos però, malgrat tot, la recerca de raons científiques no és el treball del cercador de formes, quan no hi ha explicació apareix la màgia. El forn, com a factor últim determinant del resultat final, és la fase menys visible, una capsa tancada on els sentits penetren lleugerament i amb dificultats, una visió mínima de l’interior per la mirilla, una sonda que t’indica la temperatura d’un sol punt, el soroll de la combustió, l’olor dels gasos efervescents despresos de mil i una reaccions, són els únics elements de valoració, conjuntament amb una incerta experiència que per l’únic que et prepara és per la sorpresa. Un abans i un després sense retorn, aquesta és la idiosincràsia del procés ceràmic.

Cada una de les peces són úniques i irrepetibles, en el punt en què mostren físicament la metamorfosi del fang, segons una determinada densitat i volum i en un precís moment de tensió interna per l’acció del foc que, al desaparèixer, queda el testimoni de la forma, mai més mal dit, congelada. Una pèrdua definitiva de la plasticitat en favor de la duresa en un camí sense retorn. En principi aquesta és una característica comú a tota la ceràmica, la diferencia està en el fet que en el meu treball, és el factor determinant conformador de l’obra.

Per a mi tot el que surt del forn és part d’una única obra i no es pot separar entre peces bones i dolentes, antigues o recents, ensenyo el que manté una estructura unitària i una lectura més aclaridora del procés de transformació de l’estructura del fang.

El meu treball no és una abstracció de la realitat, són realitats, obtenir el màxim de diversitats de comportament del fang i la seva consolidació en peces, que siguin el reflex d’un instant, en el que l’anterior i el posterior es pugui intuir com a part d’un procés.

Les formes no és creant, ja existeixen, la feina està a descobrir-les, fer-les aparèixer…

Joan Serra.