Inauguració: 14 i 15 d’octubre a les 18 h.

DESEO GALLERY

Consell de Cent, 292 – Barcelona

Dates: Del 14 d’octubre al 4 de novembre de 2020.

De necessitat, buit i poesia

Francesca D’Alfonso planteja, amb els seus fòssils, un simulacre de paleontologia: les closques, els ossos – d’aspecte vertebral – esdevenen objectes que s’han separat de la línia temporal que habitem.

Silents, en el seu petit altar, són intocables i estranyats: els fòssils de D’Alfons veritablement sembla que han albergat vida, tot i que aquesta els va abandonar fa molt a través de les seves gruixuts porus, de vegades deixant cicatrius de la seva sortida, en altres , només deixant una closca corrompuda pel pas de el temps.

Hi ha alguna cosa en les peces de Francesca D’Alfonso que ens remet a la passió enciclopèdica dels museus d’història natural vuitcentistes: el rigor i la taxonomia de les petites variacions biològiques es dóna la mà amb l’extravagant, l’espectacular i el que és estrany: el únic.

Els fòssils que la italiana presenta a Frantumi plantegen una enciclopèdia inexistent d’una realitat inventada: restes d’éssers i objectes que mai han arribat a ser.

Els fragments (frantumi) ceràmics simulen ossos, escorces, estructures biomòrfiques d’éssers que, tot i no haver existit, han deixat la seva empremta en el temps. En els fòssils de l’artista italiana trobem una nostàlgia d’un origen impol·lut, incontaminat, en què el Temps era menys hostil envers la vida.

Fet i fet, el que podem veure a través dels porus i forats vertebrals de les ceràmiques de D’Alfons no és altra cosa que una natura morta. Un Still life, si es prefereix, que ens recorda que el nostre pas pel món és transitori, i l’avanç de el pas de el temps, inevitable i sense misericòrdia.

JORDI GARRIDO Úbeda
Crític i historiador d’art